HISTÒRIA

És un fet universal, les religions tenen en gran estima les muntanyes i els turons. Sembla que, al pujar-hi, deixam el món per trobar-nos amb el transcendent.

 

A l’Antic Testament la muntanya per antonomàsia fou el Sinaí. Moisès hi pregà quaranta dies i en davallà les taules de la Llei, que configuren la identitat del poble de Déu. David imaginà un temple en la muntanya de Sion, que acabarà edificant el seu fill a la glòria de Yaweh.

 

En el Nou Testament, Jesús puja a una muntanya per proclamar les benaventurances, sobre una muntanya es transfigurà i morí a una muntanya amb els braços oberts per aixoplugar-hi el món sencer.

 

Mallorca està sembrada de turonets, que els nostres avantpassats coronaren de santuaris, ermites o cases de contemplació. I són milenars els mallorquins que pugen a la Serra de Tramuntana per vessar en el cor de la Mare de Déu de Lluc angoixes, anhels i súpliques.

 

La nostra muntanya de Randa, en el centre de l’Illa, es també una muntanya mística. Aquí hi cercaren pau i silenci ascetes i ermitans. Entre tots hi destacam dos místics: el beat Ramon Llull i el P. Joaquim Rosselló, fundador dels MSSCC.

 

També el poble d’aquesta part del Pla de Mallorca, experimentà la presència del Sagrat a la muntanya de Randa. La prova és que fou anomenada “la muntanya dels tres Santuaris”: Cura en el nord, San Honorat i Gràcia al mitjorn.

RAMON LLULL I RANDA (S. XIII)

 

Fou el primer mallorquí que es retirà a la Muntanya de Randa, per fer-hi vida contemplativa, devers l’any 1273, “derribado del corcel de su pasión amorosa por la reiterada aparición de Cristo puesto en cruz” (J. Nicolau B.).

 

Aquí hi estigué vuit dies, quan rebé la inspiració de compondre un llibre per combatre els errors dels infeels. Desprès d’haver-lo escrit en el monestir de La Real, tornà al mateix lloc, i allà hi feu bastir una ermita, on visqué quatre mesos, tot encomanant al Senyor el bon èxit d’aquella obra. No hi tornà més, puix va decidir emprendre la vida apostòlica.

EREMITES (Ss. XIV-XV)

Arnau Desbrull (d’Inca), acompanyat per Mateu Catlar (de Selva) aconseguí permís per edificar una capella baix l’invocació de Sant Honorat (1394): “Amb molt bon acert l’Ermità Desbrull escollí la part extrema del Puig, la més arrecerada dels vents de tramuntana i mestral, la que mira cap al mitjorn, damunt un soberg penyal tallat a plom de prop de 450 metres d’altària, i que és com un balcó del cel damunt la terra. Just baix s’esten la gran planura de Campos i Llucmajor, i més envant, l’immensa mar amb l’illa de Cabrera, que es destria, entre la boirina, com a dormida damunt les ones” (G. Munar, La muntanya dels tres Santuaris 1991, p. 14). Fou beneïda 16.1.1397, segons una làpida col·locada sobre el portal de l’església actual. “Desde aquellas remotas fechas, van apareciendo y desapareciendo, como hogueras que se levantan y luego se apagan, núcleos de eremitas que tienen su sede ya en Cura, ya en Gracia, ya en S. Honorato”.

S. XVII - XVIII

L’església actual fou construïda pels Obrers, Rector i Jurats d’Algaida (1654-1661). Aleshores la Congregació Diocesana d’Ermitans de sant Pau i sant Antoni, nascuda entorn del venerable Joan Mir de la Concepció (vers 1670), reclamaren l’herència de l’ermita i acordaren un contracte amb l’Ajuntament i Rectoria d’Algaida (1763).

BEAT FRANCESC PALAU I QUER (S. XIX)

(Aitana, 1811 – Tarragona, 1872) era un frare carmelita descalç que tengué dificultats amb les autoritats eclesiàstiques per voler juntar el sacerdoci i la vida eremítica. Tengué molt d’èxit per la seva predicació i per l’Escola de la Virtud pels feels, però fou perseguit per les seves idees conservadores. Exiliat a les Illes, fundà el santuari dels Cubells a Eivissa dedicat a la Mare de Déu del Carme. A Mallorca, es retirà a Sant Honorat, on reorganitzà els ermitans. Fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va ser beatificat per Joan Pau II en 1988

P. JOAQUIM ROSSELLÓ I SANT HONORAT ( S. XIX)

 

El dia 21 d’abril de 1890 pujava a Sant Honorat el P. Joaquim Rosselló i Ferrà, conegut en tota Mallorca per la seva predicació. Deixava la Congregació de l’Oratori pel fort anhel de passar els darrers dies de la seva vida en soledat, contemplació i intimitat amb Déu. Però aquí es trobà amb el projecte del bisbe J. Mª. Cervera que somniava fer de Sant Honorat un centre de la renovació espiritual del clergat. I el P. Joaquim accepta ser Fundador d’una nova Congregació, dedicada a la contemplació i a la predicació, que es dirà Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i de Maria.

 

Aquesta forta experiència de desert a Sant Honorat sols durà un any. El Bisbe Cervera emprarà la nova Congregació per resoldre alguns problemes greus: La restauració del Santuari de Lluc, ànima espiritual de la diòcesi (1891). La vicaria de La Real per a restablir la pau i l’obediència al Prelat. L’església de sant Gaietà, per a treballar l’Obra de Déu des de la ciutat de Palma...

 

El P. Joaquim no renuncià mai a la seva vocació contemplativa, como escrivia a les caputxines de Palma: “Cuando no nos turban la paz bandadas de peregrinos, estamos en el paraïso como lo estarían aquellos monjes de la Tebaida, porque en la soledad se siente mucho a Dios en el fondo del alma y se disfruta no poco de las dulces caricias. ¡Oh cuán poco conoce el mundo lo que esa soledad. Cuán poco conoce y aprecia la paz que hay en la soledad!”.

 

El Monestir de La Real guarda com un joiell la cambra on passà els darrer anys i mori (1909).El seu sepulcre es guarda a l’església dels Sagrats Cors (Palma) amb aquesta frase que el retrata: “Fou una columna i torxa de l’Església de Mallorca” (Mn. Antoni Mª. Alcover).

BEATS MÀRTIRS DEL COLL (s. XX)

 

Potser vos cridarà l’atenció que la primera capelleta de l’Ermita estigui dedicada a un grup de 7 màrtirs, assassinats a Barcelona 1936. La raó és que són els primers fills del P. Rosselló beatificats solemnement per l’Església (Roma, 2007) i estretament relacionats amb aquest lloc sagrat.

 

Els 4 Missioners dels Sagrats són dos sacerdots (P. Simó Reynés i P. Miquel Pons) i dos Germans Coadjutors (G. Francesc Mayol i G. Pau Noguera), que feren el seu noviciat en aquestes altures. Les Franciscanes Filles de la Misericòrdia foren fundades al poble veïnat de Pina i allà hi residiren les dues (Sor Catalina Caldés i Sor Miquela Rullan). La vídua Prudència Canyellas era una feligresa del Santuari del Coll (Barcelona, a la muntanya del Carmel) que protegí aquest grupet de la persecució que els dugué a la mort.

 

La composició del grup (preveres i laics, religiosos i seglar, homes i dones) dona testimoni de la riquesa de l’Església i d’unes vides ofertes per la reconciliació de la pàtria.