El Papa Francesc constitueix una comissió de teòlegs i teòlogues perquè estudiïn el paper de la dona dintre de l’Església Catòlica

 El papa Francesc ha constituït una comissió d’esperts perquè estudiïn el paper de la dona dintre de l’Església primitiva.

 

Després de una intensa oració i madura reflexió el Papa va decidir crear una comissió, presidida pel bisbe espanyol Luis Francisco Ladarria Ferrer, natural de Manacor perquè estudiïn quina era la tasca pastoral de les dones en l’Església dels primers segles. La comissió estarà composta per dotze membres, la meitat dones, i la meitat homes. Tots ells són teòlegs i la majoria docents de diverses universitats catòliques del món.

 

El seu objectiu serà donar llum sobre la qüestió del diaconat femení, sobretot en relació amb els primers temps de l'Església.

 

El Papa ja havia apuntat la possibilitat de crear aquesta comissió temps enrere, però el passat 12 de maig, va ser interpel·lat per una religiosa durant l'Assemblea Internacional dels Superiores Generals a Roma i es posà a constituir la comissió que s’ha fet publica durant el mes d’agost.

 

El diaconat és el grau de consagració anterior al del sacerdoci i, prèvia ordenació, atorga la potestat d'administrar alguns sagraments  que segons el Concili Vaticà II (1962-1965), les funcions litúrgiques i pastorals del diaca són la d’ administrar solemnement el baptisme, el matrimoni, distribuir l'eucaristia, així com també portar el viàtic als moribunds i finament proclamar Sagrada Escriptura als fidels.

 

L'apòstol Pau, en les seves epístoles, narrava que en els primers anys de l'Església, tant l'occidental com l'oriental, existien les diaconesses, encara que la seva funció real no està del tot clara.

 

El pontífex ha demanat en diverses ocasions que no s’especuli sobre una possible ordenació al sacerdoci de les dones a l'Església Catòlica, ja que en la Tradició de l’Església Catòlica no hi ha cap indici que ho justifiqui. No obstant això,  no és nega el valor incalculable de la seva missió i del seu servei pastoral...

 

El Papa cerca donar una major implicació i participació de les dones dintre de l’Església sense rompre amb la Tradició. Evita a tota costa comparar-les amb els sacerdots i sobretot evita «clericalizar-les». Per això el bisbe de Roma desitja que  la comissió estigui i aprofundeixi en tots els aspectes que siguin possibles. Una dels expertes és la professora Phyllis Zagano de la Hofstra University a Hempstead, Nova York, autora de llibres sobre el paper de les diaconesses en els inicis del cristianisme. En la seva opinió en el passat eren «ministres ordenats», de manera que encara avui les dones podrien ser «ordenats» diaconises.

 

Tant de bo que  aquesta comissió sigui una de les vies per aconseguir-lo.

                                                 Miquel Mascaró

 

 

 

 

Teresa de Calcuta, de premi Nobel de la pau a Santa

Teresa de Calcuta natural d’Albània,  el passat 3 de setembre fou proclamada santa al Roma pel Papa Francesc.

 

El seu nom civil era Agnès  Gonxha Bojaxhiu; va descobrir la seva vocació religiosa quan encara era molt jove. Després de professar els vots de la Vida religiosa va optar per canviar el seu nom i elegir el de Teresa en referència a la santa patrona de les missions, Teresa de Lisieux.

 

De religiosa jove dedicà 20 anys de la seva vida a l’ ensenyança al convent irlandès de Loreto. El 1950 va fundar la congregació de Missioneres de la Caritat. Cap a l’any 1970 ja era coneguda internacionalment i havia adquirit reputació de persona humanitària i defensora dels pobres i indefensos.

 

L’any 1979 rebé el premi Nobel de la Pau pel seu treball de lluita per superar la pobresa i la misèria a la India que eren una amenaça per a la pau. Teresa va refusar a assistir al banquet cerimonial ofert als premiats i va demanar que els fons de 192.000 USD es lliuraran als pobres de la Índia.

 

Després de 47 anys va abandonar la direcció de la seva congregació. A l'abril de 1996 la Mare Teresa va caure i es va fracturar la clavícula. A l’agost del mateix any se li diagnosticà insuficiència en el ventricle esquerre del seu cor. Va rebre una cirurgia cardíaca, però la seva salut va declinar de forma notable. El 13 març 1997 va renunciar com a cap de les Missioneres de la Caritat per causa de les seves malalties i patiments. Sis mesos després moria als 87 anys a causa d'una aturada cardíaca després de l'alba amb forts dolors d'esquena i problemes respiratoris. El govern indi li va concedir un funeral d'Estat i, com a part d'aquest, el seu fèretre va ser traslladat per gran part de la ciutat en el mateix carruatge en què van ser portats les restes de Mahatma Gandhi.

 

La Mare Teresa de Calcuta fou proclamada santa a Roma després de 19 anys  de la seva mort a Calcuta l’any 1997. En la cerimònia que hi assistiren més de 100.000 persones. El procés de canonització de la Mare Teresa fou relativament ràpid però ha complert amb tots els requisits, com els dos miracles necessaris per la seva intercessió.

 

Ens alegra que, una vegada més sigui una dona qui sigui reconeguda per la seva lluita a favor de la dignitat de la vida. Ella sense emprar la violència commogué el cor de molts de polítics de tot el món per la força de l’amor i del compromís a favor de la persona.

 

Avui santa Teresa de Calcuta no sols llueix en el pedestals de les esglésies, sinó en el cor de moltes persones que més enllà dels anys de la seva mort,encara avui admiren i valoren la seva incansable lluita a favor dels “no ningú”, dels que en alguns països fan nosa o són oblidats. Ella fou la defensora del “pobres més pobres”.

 

 

 

M Mascaró

 

 

Viure l'Advent en temps de crisi

La paraula Advent procedeix del llatí: adventus, vol dir "vinguda". En el llenguatge cristià es refereix a la vinguda de Jesucrist.

 

La litúrgia de l'Església dóna el nom d'Advent a les quatre setmanes que precedeixen al Nadal. En la tradició cristiana aquest temps litúrgic és interpretat com el més adient per reviure l'encarnació de Déu manifestada en Jesús.

 

Els fidels cristians vivim aquest temps litúrgic com un període privilegiat, ja que convida a recordar les promeses fetes als profetes de la vinguda del Messies. L’Advent és el moment més indicat per fer present que Déu continua compromès amb el món. No l’ ha deixat sol, Ell segueix aquí i ve a visitar-lo en la persona del seu Fill.

 

No és cap novetat afirmar que l'Advent d'aquest any està marcat per la crisi econòmica que afecta a tota la societat i d'una manera especial als més pobres.

 

En efecte, un Advent amarat d’una forta crisi econòmica que fa trontollar els rics i fa que els pobres visquin en situacions inhumanes. No obstant això, els homes i dones de Déu, saben molt bé que, també en temps de crisi, hi ha motius per a l'esperança, perquè encara que les crisis siguin personals, espirituals o econòmiques sempre poden ser moments Kairoi, és a dir, moments favorables, de canvis i d’emprendre nous reptes i desafiaments.

 

En totes les tradicions religioses hi ha savis que, també en temps de crisi, han sabut pronunciar una paraula d'esperança perquè la societat del seu temps tingués motius per viure esperançats.

 

En la tradició jueva ens trobam l'autor del llibre de l'Eclesiastès, que és un savi molt humà, un home de Déu que sap molt bé que només les crisis fan descobrir que sovint els homes vivim atrapats per tot allò que és superficial i banal: "vaig emprendre els meus grans obres, em vaig construir palaus, em vaig plantar vinyes ... Vaig tenir servents i esclaus ... Vaig enmagatzar plata i or ... Em vaig procurar cantors i cantores, tota classe de luxes humans ... i vaig veure que tot era vanitat i falsedat (Ecl 20, 2-4.7-8.11)

 

Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hi ha hagut temps que han estat marcat per crisis. Des de les crisis dels diluvis naturals, fins a la caiguda dels grans imperis i civilitzacions, fins a la caiguda dels grans mites. Però en el cor de l'home sempre hi cova la força i l'impuls de superar-les afrontant els reptes que la pròpia via imposa per viure amb dignitat.

Recorrim el desafiaments del profeta Osees i Joel: "Arribarà un dia què es trencaran els arcs i les espases i la guerra es farà fora d'aquesta terra (Os 2,10). "Succeirà aquell dia que les muntanyes destil • laran vi nou i els turons fluiran llet" (Jl 4,18).

 

La crisi, la por i l'angoixa també són experiències viscudes pel mateix Jesús. No obstant, Ell no es va deixar dur per aquests condicionaments que enfosquien la seva força interior. Són moments transitoris que preparen per a un salt quantitatiu.

 

De la tradició cristiana, de l'Evangeli de sant Lluc recollim alguns moments on Jesús viu la seva crisi personal: "Mogut per la tristesa va intensificar la seva pregària. Li queien del seu front gotes de suor que semblaven sang " (Lc 22,44). També l'Evangeli de sant Mateu recull altres moments de la crisi existencial de Jesús: "Pare meu, si aquesta copa és possible que no la begui, faci la teva voluntat" (Lc 27,42). Jesús no sols va viure la crisi econòmica del seu poble i la invasió de les forces d’ocupació romana, sinó també, la seva personal. Però no es va deixar dur pel pessimisme i el desencís, sinó per l’esperança del Regne.

 

En la tradició budista també veim que la crisi també arribà al cor de Siddharta Gautama, el Buda. Va ser concretament el patiment, sobretot dels altres, i també el seu propi, el que li va possibilità cercar el camí per superar-les. El descobriment de la vellesa, la malaltia i la mort va ser traumàtic per ell, fins a tal punt que li provocà una forta crisi existencial. Es va adonar que, també ell, estava subjecte al mateix sofriment i el seu ànim es va tornar ombrívol. Sovint es demana com superar aquesta angoixa i viure en pau.

 

Abans de la seva conversió va viure com un príncep fins als 29 anys, després va abandonar la seva llar, deixant enrere la seva dona i el seu fill. Va partir amb el cap rapat i vestit amb un vestit groc d’ itinerant sense diners ni béns de cap classe a la recerca de la pau interior i de la il.luminació.

 

Un Advent de crisi amb gust d’ esperança perquè els desitjos més humans es facin realitat. Atrevir-se a esperar i confiar és la millor expressió del creient en Déu, perquè l'home de fe sap que la crisi econòmica que vivim ve de lluny: de la manca de valors. Encara que els mitjans de comunicació no es fan ressò d'aquesta crua realitat, no podem negar que estem davant d'una forta crisi espiritual de dimensions globals i, en conseqüència, les solucions també hauran de ser globals. Haurà de ser tota la humanitat la que haurà de afrontar la tasca de salvar l'home i el planeta. En efecte, la causa de la crisi econòmica està emmascarada amb una forta crisi espiritual. Ja ho deia el savi Agustí d'Hipona, l'home està creat per a estimar i per fer el bé, tot el que s'allunyi d'aquests principis deterioren l'existència humana. Assistim a una forta crisi espiritual, perquè l'home, més de contemplar la creació com el gran regal de Déu, l'ha mirat com un negoci, com un lloc d'explotació i de consum.

 

El model a imitar ha de ser el que dignifica la persona, el que li dóna la categoria de ser espiritual, el que contempla la fe com un valor suprem. Parafrasejant el filòsof Kant, si allunyem l'home de Déu, els humans ens convertim en assassins. De la mà del existencialista Nietzsche, hem de matar el Déu del poder i ressuscitar al Déu de l'amor. La resposta a la crisi espiritual s'ha de buscar en el cor de les persones.

 

Crec que les religions tenen molt a aportar en aquesta recerca de nous valors, per superar aquesta crisi espiritual que afecta la societat mundial. Les tradicions religioses no escatimen esforços per recuperar aquells valors que possibiliten un progrés i un benestar per a tots. Les religions, des de la seva dimensió espiritual, conviden a traçar camins de pau, benestar i progrés. Conviden a practicar la justícia i a tenir una mirada transcendent enfront de la finitud humana. Les religions, tantes vegades marginades i aïllades de la plaça pública, seran les que tindran una paraula creïble i autoritzada davant la desesperació i el malestar d'una societat que no te raons i motius d’ esperança.

 

 

Miquel Mascaró