És un fet universal, les religions tenen en gran estima les muntanyes i els turons. Sembla que, al
pujar-hi, deixam el món per trobar-nos amb el transcendent.
A l’Antic Testament la muntanya per antonomàsia fou el Sinaí. Moisès hi pregà quaranta dies i en davallà les taules de la Llei, que configuren la identitat del
poble de Déu. David imaginà un temple en la muntanya de Sion, que acabarà edificant el seu fill a la glòria de Yaweh.
En el Nou Testament, Jesús puja a una muntanya per proclamar les benaventurances, sobre una muntanya es transfigurà i morí a una muntanya amb els braços oberts per
aixoplugar-hi el món sencer.
Mallorca està sembrada de turonets, que els nostres avantpassats coronaren de santuaris, ermites o cases de contemplació. I són milenars els mallorquins que pugen a
la Serra de Tramuntana per vessar en el cor de la Mare de Déu de Lluc angoixes, anhels i súpliques.
La nostra muntanya de Randa, en el centre de l’Illa, es també una muntanya mística. Aquí hi cercaren pau i silenci ascetes i ermitans. Entre tots hi destacam dos
místics: el beat Ramon Llull i el P. Joaquim Rosselló, fundador dels MSSCC.
També el poble d’aquesta part del Pla de Mallorca, experimentà la presència del Sagrat a la muntanya de Randa. La prova és que fou anomenada “la muntanya dels tres
Santuaris”: Cura en el nord, San Honorat i Gràcia al mitjorn.
RAMON LLULL I RANDA (S. XIII)
Fou el primer mallorquí que es retirà a la Muntanya de Randa, per fer-hi vida contemplativa, devers l’any 1273, “derribado del corcel de su pasión amorosa por la
reiterada aparición de Cristo puesto en cruz” (J. Nicolau B.)
Arnau Desbrull (d’Inca), acompanyat per Mateu Catlar (de Selva) aconseguí permís per edificar una capella baix l’invocació de Sant Honorat (1394): “Amb molt bon
acert l’Ermità Desbrull escollí la part extrema del Puig, la més arrecerada dels vents de tramuntana i mestral, la que mira cap al mitjorn, damunt un soberg penyal tallat a plom de prop de
450 metres d’altària, i que és com un balcó del cel damunt la terra. Just baix s’esten la gran planura de Campos i Llucmajor, i més envant, l’immensa mar amb l’illa de Cabrera, que es
destria, entre la boirina, com a dormida damunt les ones” (G. Munar, La muntanya dels tres Santuaris 1991, p. 14). Fou beneïda 16.1.1397, segons una làpida col·locada sobre el
portal de l’església actual. “Desde aquellas remotas fechas, van apareciendo y desapareciendo, como hogueras que se levantan y luego se apagan, núcleos de eremitas que tienen su sede ya en
Cura, ya en Gracia, ya en S. Honorato”.
S. XVII – XVIII
L’església actual fou construïda pels Obrers, Rector i Jurats d’Algaida (1654-1661). Aleshores la Congregació Diocesana d’Ermitans de sant Pau i sant Antoni,
nascuda entorn del venerable Joan Mir de la Concepció (vers 1670), reclamaren l’herència de l’ermita i acordaren un contracte amb l’Ajuntament i Rectoria d’Algaida (1763).
(Aitana, 1811 – Tarragona, 1872) era un frare carmelita descalç que tengué dificultats amb les autoritats eclesiàstiques per voler juntar el sacerdoci i la vida
eremítica. Tengué molt d’èxit per la seva predicació i per l’Escola de la Virtud pels feels, però fou perseguit per les seves idees conservadores. Exiliat a les Illes, fundà el santuari dels
Cubells a Eivissa dedicat a la Mare de Déu del Carme. A Mallorca, es retirà a Sant Honorat, on reorganitzà els ermitans. Fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços
Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes.
El dia 21 d’abril de 1890 pujava a Sant Honorat el P. Joaquim Rosselló i Ferrà, conegut en tota Mallorca per la seva predicació. Deixava la Congregació de
l’Oratori pel fort anhel de passar els darrers dies de la seva vida en soledat, contemplació i intimitat amb Déu. Però aquí es trobà amb el projecte del bisbe J. Mª. Cervera que somniava fer
de Sant Honorat un centre de la renovació espiritual del clergat. I el P. Joaquim accepta ser Fundador d’una nova Congregació, dedicada a la contemplació i a la predicació, que es dirà
Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i de Maria.
Aquesta forta experiència de desert a Sant Honorat sols durà un any. El Bisbe Cervera emprarà la nova Congregació per resoldre alguns problemes greus: La
restauració del Santuari de Lluc, ànima espiritual de la diòcesi (1891). La vicaria de La Real per a restablir la pau i l’obediència al Prelat. L’església de sant Gaietà, per a treballar
l’Obra de Déu des de la ciutat de Palma…
El P. Joaquim no renuncià mai a la seva vocació contemplativa, como escrivia a les caputxines de Palma: “Cuando no nos turban la paz bandadas de peregrinos,
estamos en el paraïso como lo estarían aquellos monjes de la Tebaida, porque en la soledad se siente mucho a Dios en el fondo del alma y se disfruta no poco de las dulces caricias. ¡Oh cuán
poco conoce el mundo lo que esa soledad. Cuán poco conoce y aprecia la paz que hay en la soledad!”.
El Monestir de La Real guarda com un joiell la cambra on passà els darrer anys i mori (1909). El seu sepulcre es guarda a l’església dels Sagrats Cors (Palma)
amb aquesta frase que el retrata: “Fou una columna i torxa de l’Església de Mallorca” (Mn. Antoni Mª. Alcover).
